Conxa Sisquella

       

Conxa Sisquella (Barcelona 1926 - 1997) estudià a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona, així com estudis de gravat a Washington. Ha estat una artista destacada de la postguerra que, juntament  amb el seu marit Fornells Pla, va crear la Fundació Fornells-Pla Conxa Sisquella



Conxa Sisquella coneix al seu marit a l'escola de belles arts de Barcelona i ja mai més es separan. Topts dos creixen junts artisticament al poble de la Garriga.

Conxa Sisquella prové d'un entorn familiar favorable a la vocació artística - el seu oncle era el pintor Alfred Sisquella - que li facilita una formació sòlida i sensible envers la plàstica i la música.

Conxa Sisquella i Fornells Pla formen part d'una generació d'artistes que contribuiran a la renovació de la pintura catalana, als darrers anys quarants dels anys XX, després de gairabé una dècada de postguerra.
 El recorregut dual d'aquesta parella de creadors es genera des de la pintura. La pintura entesa com a llenguatge emocional i conceptual dels seus pensaments i vivències compartides.



Conxa Sisquella inicia el seu treball artístic des d'una vessant expressionista i de figuració amb sensibilitat existencialista .

La seva obra destaca per la seva singularitat, es distingeix per la seva energia no exempta de delicadesa.

Durant els anys 50, anirà construint la seva plàstica des d'una mirada torturada i expressiva. Practicarà una pintura que sorprèn , per l'època, en una noia jove, i elaborarà un llenguatge personal que marcarà la seva evolució posterior

Les figuracions femenines són molt més compromeses amb la realitat social i la quotidianitat que les del seu marit. Temes com l'alletament, la sala d'espera o la noia asseguda al llit, tots amb un tractament pictòric molt expressionista, ens parlen d'una artista sensible i combativa.

És important senyelar les dificultats que en aquella època podia tenir una dona per a desenvolupar la seva activitat artística d'una manera plena i independent. De fet el primer éxit que obté Conxa Sisquella és en Saló femení de Madrid del 1947. L'existència d'aquesta iniciativa ens parla ja del grau de segregació implícita que es donava encara en l'època. En canvi, cada cop sorgien més artistes pintores, moltes d'elles relegades a un segon pla malgrat la qualitat

Durant els anys 60 Conxa Sisquella viu a l'hombre del seu marit, tot i que li dóna suport en una etapa de proliferació d'encàrrecs que absorvien l'espai físic per a la creació que ambdós disposaven. Són uns anys de reflexió que porten a tornar a aflorar la creativitat a Conxa Sisquella, sembla que el viatge a Estats units va servir com a estímul pe reprendre l'activitat

Durant els 70  Conxa Sisquella es dedicarà al gravat, obrint un taller pròpi. Va trobar en el gravat un àmbit de creativitat delicada i pacient, no gaire lluny dels valors artesanals.



Inicia una època on l'acció gestual i el degoteig donen tota l'expressió a la seva pintura, que se'ns apareix tràgica. Damunt de la tela d''arpillera incorpora pedaços, gruixos de tela recargolada i cosida. El gust per la matèria i l'esperit de recerca són constants en la seva pintura i el gravat.


El seu llenguatge evoluciona des de la figuració simbòlica, temes relacionats amb el cosmos fins a un expressionisme abstracte contundent.

En la dècada dels 80 representa per Conxa Sisquella la culminació de la seva lluita per la independència personal, és l'hora de les teles en gran format, realitzades des del seu propi taller.
A partir d'aquesta època la seva obra esdevé més atmodfèrica. La fascinació per les grans superficies de color, amb subtils degradats i un estatisme contemplatiu pot recordar Mark Rothko.

Material bibliogràfic extret de documents de la Fundació Fornells Pla i Conxa Sisquella.

Actualment es poden veure les seves obres en l'exposició , UNA LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA PERSONAL que dins del Festival Mirades de Dones, es podrà veure al taller de la Conxa fins el 7 d'abril del 2013.
Fundació Fornell - Pla i Conxa Sisquella c) Calàbria 208, la Garriga

Mostra de l'exposició a TV

Mercè Rodoreda

L’obra plàstica de Mercè Rodoreda constitueix el seu llegat menys conegut.

Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres catalanes de 1980.

  “Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por”

Mercè Rodoreda s'apropà al camp de la pintura durant un període de temps de la seva vida que anà des dels últims anys que residí a París fins que guanyà el Premi Victor català — l'any 1957 —, moment en el qual decidí dedicar-se únicament a l'escriptura. Durant aquest període, Rodoreda intentà en dues ocasions fer una exposició de les seves pintures, encara que en ambdós casos fou en va. El primer intent fou a la tardor de 1953 a la sala Mirador de París i el segon, a la primavera de 1957, ja a Barcelona. La seva principal influència en l'expressió plàstica fou Pal Klee i en menor mesura Joan Miró, Jean Dubuffet, Vasili Kandinsky o Pablo Picasso. 

Segons Mercè Ibarz:  “la seva pintura és com la seva literatura: procés espiritual, experimentació ètica i estètica, un conjunt d’imatges obertes de bat a bat que no deixen impertèrrita la nostra mirada, ens toquen” 

L'estil plàstic és molt proper al de la seva obra literària i es caracteritza per la senzillesa. Rodoreda digué que el més senzill és el més difícil d'aconseguir, el més elaborat. Un altre paral·lelisme amb la seva narrativa es presenta en l ’interès de Rodoreda pel moviment que s'entreveurà també en alguns dels seus quadres. Es perfila també un interès per omplir tot el quadre

Es calcula que Rodoreda arribà a pintar 150 quadres dels quals només una vintena estan en possessió de la Fundació Mercè Rodoreda i els altres resten repartits entre particulars perquè es vengueren en una exposició que es féu l'any 1991 a Calldetenes

Mercè Rodoreda utilitzà la pintura com un mitja d'expressió quan no podia expressar-ho a través de la novel·la llarga i vivia un moment molt dur de la seva vida. Fins i tot, reconegué que si no hagués estat per l'expressió plàstica s'hagués tirat el riu Sena, puix que li servia d'un espai d'evasió. Tanmateix, també ho féu per guanyar un diners extres quan se li acabà la feina de modista.

L'excusa era bona per pintar: una malaltia als braços li impedia, deia, escriure. Però amb aquests mateixos braços i en aquesta mateixa època, desembre de 1946, cosia com una condemnada a casa per poder subsistir en la dura postguerra a París, feia també poesia i acabaria pintant i component collages ... El que no podia fer Mercè Rodoreda, després de dues guerres i l'exili, era encarar una novel · la: havia de buscar la forma, la manera de treballar-la, i fins a una disciplina. I aquest sender el va trobar ... pintant.

 "Pintar per poder escriure"

La pintura i els collages de Rodoreda són segurament el seu treball de cuina de laboratori artístics propis, obra personal  del seu món interior.

 

Rodoreda no va fer pintura de cavallet, sinó imatges sorgides a sobre de la taula de casa dels colors estampats primer i a continuació deixats caure sobre paper canson amb que treballava les aiguades i aquarel·les 

 

Segons Ibarz, va començar a pintar el 1949. Ho farà només amb aquarel.les, aiguades i collages . "No pinta a l'oli perquè és car, no hi ha materials en l'època i és una tècnica més difícil". En l'obra, sempre en paper, no hi ha interiors, ni natura, sinó que predominen les cares (grans, ovalades, com una Lluna, molt semblant al seu rostre en els anys trenta), amb ulls molt grans, "molt oberts, espantats fins i tot ", precisa la comissària. En alguns fons s'intueix la guerra (un collage està fet amb llistes d'alemanys morts a la guerra) i altres cares són tan estilitzats que se'ls crida microbis . I treballa en sèries, i de vegades còpia a artistes, com Miró, o de vegades segueix les seves tècniques, com el traç únic de Klee.

 Per Michaux , Mercè Rodoreda va renovar la relació entre les arts que coneixia des del modernisme català:
“Escric per recórrer-me. Pintar, compondre, escriure: recórrer-me”, havia escrit ell a Passages en aquells anys, el 1950


Segons Ibarz : " De Dubuffet prendria el treball del rostre, de la cara, que Rodoreda fa aflorar sense deturar-se gaire per contra en agonies saturnals sinó pintant revelacions i records a la manera de Klee i els seus àngels.
 

De Kandinski, la recerca de l’emoció a través de la composició de rang musical i figures geomètriques, de Picasso les obres més surrealitzants i de cubisme figuratiu, dels anys 20 i 30.

De Miró, la composició atenta a tots els detalls del suport, el paper i els colors d’aiguada en el seu cas, els collages com a escultures mironianes, l’atenció a allò mínim, l’arrelament profund en els propis temes i en la pròpia història, el mètode mironià de “treballar com un jardiner”. De Klee, gairebé tot. 

 El resultat és un conjunt d’imatges on sobresurten unes quantes de personalitat i interès plàstic propi.

 Per més informació:

Fundació Mercè Rodoreda

apunts de l'obra pictòrica de Mercè Rodoreda

 http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/. La part de Pintura

LEE KRASNER

Lee Krasner va néixer el 27 d'octubre de 1908 a Brooklyn, Nova York, filla de pares d'immigrants jueus russos. 

Krasner  un dels pocs exemples de dones artistes que va ser capaç de seguir el ritme dels seus contemporanis masculins en el moviment expressionista abstracte

Durant anys, el nom de Lee Krasner no significava molt en el món de l'art. Una pintora molt més coneguda com la Sra Jackson Pollock, i durant massa temps després de la seva mort, com Lee Krasner Pollock, la vídua de l'artista. Fins i tot hi va haver qui van dir que no podia aconseguir un espectacle si no fos per la connexió de Pollock, una campanya de rumors que Krasner va ser amargament conscient.  No obstant això, ella seguia en la pintura, com ho havia fet sempre, i poc a poc la seva feina - i el seu nom - van obtenir la seva fama mundial i un lloc indiscutible en el cànon de la història de l'art. Encara que mai va arribar al nivell de fama aconseguida pel seu marit.

KRASNER va ser pionera en la tècnica de pintura utilitzada sobretot pels gustos de Jackson Pollock i Cy Twombly.  Krasner va treballar en un moment en què les dones artistes van ser exclosos de la majoria dels cercles i es va ocupar de la seva obra d'art sovint eclipsada per la del seu marit, Jackson Pollock.




Krasner va decidir convertir-se en artista als tretze anys d'edat,  a Washington Irving High School, l'única  escola pública  de secundària de Nova York que permetia entrar a les dones en el seu programa d'art. Es va quedar a viure a Nova York, continuant els seus estudis per primera vegada a l'Escola d'Art de la Dona de la Cooper Union i després en la Art Students League

En la dècada de 1930, va començar a associar-se amb els American Abstract Artists, un grup format a Nova York el 1936 per promoure i ajudar al públic a entendre l'art abstracte. 

Va ser durant aquest període que va conèixer a Pollock, van anar a viure amb ell el 1941. Es van casar el 1945, i les funcions de promoció i gestió dels aspectes pràctics de la carrera de Pollock van passar a mans de  la seva nova esposa. Krasner generosament va acceptar les seves noves responsabilitats, fins i tot si això significava la seva pròpia carrera,  es va col·locar  al seient del darrere del seu marit.

Krasner, però no va deixar de fer la seva pròpia obra d'art durant els seus onze anys de matrimoni amb Pollock.

 
Krasner va ser una pintora dura i ambiciosa, que  va aconseguir adquirir no només una sòlida formació acadèmica en l'art, sinó també una base sòlida en la modernitat. Va aprendre  el cubisme a partir de l'estudi de Hans Hofmann, i la van influenciar Picasso, Matisse i Mondrian,

Una de les poques dones que van treballar en l'estil expressionista abstracte,  constantment desafiant al seu propi enfocament a la pintura, de vegades fins i tot tallant les seves pintures més antigues i creant un nou quadre amb la tècnica del collage, inspirant-se amb Henri Matisse.

Amb la mort de  Jackson Pollock  al 1956 en un accident de trànsit, Krasner es va trobar altre cop sola amb el seu jo pictòric. 

Al principi d’aquesta segona etapa, la seva pintura no es va alliberar del fantasma de Pollock, ni el seu nom ni la seva obra van aparèixer en les primeres retrospectives de l’expressionisme abstracte.

Va començar a pintar una sèrie d’obres de gran format en tan sols un any. 

Al 1962 va patir un aneurisme cerebral que la va obligar a interrompre la seva obra durant els dos anys següents.

Artista  invisible i ignorada que va haver d’esperar al 1965 perquè la Whitechapel Gallery de Londres li  rendís un merescut tribut , i no va ser fins el 1973, que Nueva York, la ciutat a la que va ajudar a que fos anomenada capital mundial de l’art , li fes un homenatge amb una retrospectiva , al Whithey Museum.

Va morir l'any 1984

Actualment reconeguda com una gran pintora del segle XX

Us recomano la pel.licula

Pollock: la vida de un creador (Pollock, Ed Harris, 2000)

Malgrat no és la vida de Krasner et pots fer una idea de la vida de la pintora durant els anys que va viure amb Pollock.  

Sinopsi: Els amants i artistes contemporanis Jackson Pollock i Lee Krasner es troben en el centre de l'escena artística de Nova York en la dècada dels quaranta, però mentres que Krasner deixa de banda el seu treball per a impulsar la carrera de Pollock, ell comença a revelar-se emocionalment. Junts escapen al camp per a contraure matrimoni i, molt prompte, Pollock comença a crear l'art que ho va convertir en el primer pintor del modernisme dins dels Estats Units. Però la fama i fortuna arriba acompanyada d'episodis de comportament violents i dubtes existencials; d'esta manera, la vida de Pollock amenaça amb una catàstrofe.

Camille Claudel

Camille  Claudel ( 1864-1943)

Filla d'una família petit burgesa, des de molt jove va mostrar gran facilitat per crear formes amb les seves mans. Treballar i modelar tot tipus de materials. Però el talent natural no va ser suficient i va buscar el mestratge de la tècnica en un taller.

  

Tot i que la família es va oposar al somni de la filla d'esdevenir artista, el seu germà menor, Paul, escriptor i únic amic, va aconseguir que els seus pares autoritzessin l'entrada de la seva germana en un taller. I que fos ni més ni menys que en el d'Auguste Rodin.

A final del segle XIX, que una noia de 17 anys volgués ser escultora, era escandalós. 

En aquella època, Camille Claudel rondava els 20 anys i es trobava en la plenitud de la seva bellesa i de la força creativa. Rodin i la seva alumna es van fer amants immediatament. I els turments amorosos no van trigar a arribar. No és només que ell fos un home casat i promiscu, sinó que fins i tot tenia una "amant estable"

 

Ella va aprendre ràpidament i Rodin li va permetre participar en moltes de les seves grans escultures. Encara que, temorós de la seva personalitat i talent arrasadors, intentava rebaixar el seu protagonisme en l'estudi. Camille va deixar escrita en la seva correspondència de l'època que ell s'aprofitava d' ella, que les obres que presentava com a pròpies eren producte del seu talent menyspreat.

Obsessionada per l'amor, Camille va ser convençuda per Rodin d'avortar quan va quedar embarassada. De nou, li va prometre que anava a abandonar Rose Beuret. Tot va ser mentida de nou i Camille, profundament humiliada, va abandonar a Rodin. L'artista, llavors, es va tancar en el seu propi estudi i va esculpir incansable caps de nens. La major part d'aquestes van ser destrossades immediatament. Els veïns del seu taller la sentien udolar tot el dia. Camille va perdre la seva bellesa i la seva única relació van ser les desenes de gats que vagabundejaven per l'estudi.

 

Una tarda, tres infermers van tirar la porta a terra i li van col · locar una camisa de força. Per ordre de la seva família, va ser ingressada en un sanatori psiquiàtric pròxim a París. Mai més va tornar a esculpir res. Se li va diagnosticar "una sistemàtica mania persecutòria acompanyada de deliris de grandesa". Al final de la seva vida va recuperar el seny. Ningú la va reclamar.

Només ha estat retrobada i lloada com escultora a partir del 1984, tot i que el 1951 el Museu Rodin de parís li va dedicar amb l’ajuda del seu germà petit Paul, la primera retrospectiva.

Camille va ser una de les més grans artistes de final del segle XIX

Pel que fa al menyspreu i als silencis de Rodin, Camille Claudel escriu:

“ tot això surt del cervell diabòlic de Rodin. Només tenia una idea, quan ell fos mort, jo no pogués ser considerada una artista i no esdevingués més que ell. Alia que jo fos desgraciada, tan si ell era mort com viu. M’avorreixo molt d’aquesta esclavitud”. Amb clarividència, Camille escrivia des del Asil, el drama de tantes dones artistes que volien sortir del paper que la societat els havia designat: “ Se’m retreu  ( oh crim espantós) d’haver visc sola…”

Sempre ha estat l’ombra de Rodin i per sort des de fa un temps ja s’ha demostrat la seva gran riquesa artística.

Us recomano la pel.licula:  Camille Claudel. 1988, del director Bruno Nuytten
Una escena de la pul.licula: la pasión de Camille Claudel

Riley Bridget

Riley bridget ( 1931). Pintora i dibuixant anglesa, la més destacada exponent britànica del Op art.









El seu interès pels efectes òptics li va arribar en part pel seu estudi de la tècnica del puntillisme de Seurat
En la seva primera època dedicada a l'estudi de Seurat i al puntillisme, va treballar una sèrie de paisatges que demostren el seu interès pel caràcter efectista de la pintura, més en relació amb la seva percepció òptica que amb la seva construcció formal.

En els seus primers treballs dins de l'Op Art ( anys 60), Riley va renunciar al color i va treballar únicament en blanc i negre, on  va crear composicions de fort efecte visual, destaca  l'ús repetitiu de formes abstractes conjugades per produir efectistes composicions. Va crear complexes configuracions de formes abstractes dissenyades per produir efectes òptics cridaners

Més tard va començar a experimentar amb el color, element amb el qual va aconseguir dotar a la seva obra, ja de per si amb un fort caràcter expressiu dominat pels ritmes, d'una riquesa addicional per l'ús de juxtaposicions de colors complementaris

Malgrat el seu alt grau d'abstracció, les obres de Riley tracten d'evocar la seva pròpia experiència visual del món, es pot veure, per exemple, en les sèries de pintures que va realitzar el 1980 després d'un viatge a Egipte

La importància de Riley es deu, sobretot, a la seva contribució al desenvolupament del Op Art A més d'influir en el treball d'artistes d'altres països, va tenir diferents ajudants que van completar moltes de les seves pintures seguint els seus dissenys i instruccions.

Käthe Kollwitz

(Käthe Kollwitz Schmidt, Königsberg, 1867 - Moritzburg, 1945) Pintora, gravadora i escultora alemanya, relacionada amb el moviment expressionista, l'obra es caracteritza per la seva profunda crítica social. 

A través del seu treball va revelar al món els rostres, tragèdies, i horror que van viure principalment les mares com a botí de guerra del règim nazi.

En els seus dibuixos, pintures i escultures la mort, naixement i maternitat s'associen deixant al descobert la condició vulnerable de la població femenina en la guerra i el terror del règim nazi. 

Eren les mares que s'encarregaven de subministrar el menjar, l'afecte i la cura als supervivents de la guerra, a  les filles i fills, a més de ser elles també els que apareixen com a principal personatge en tota l'obra de l'artista per comunicar i transmetre l'horror de la fam, de la tragèdia i de la  mort.

     

 

Va haver de viure reclosa des del 1933 fins a la seva mort el 1945 ja que el seu treball va ser denunciat pel règim nazi que a més va perseguir . Käthe va convertir-se en una de les principals creadores de denúncia pública a les marxes i manifestacions de l'època .

Els seus traços senzills mostren  personalitat en els pòsters, cartells, manifestos i pancartes de les protestes, i les seves creacions van donar veu a la condició femenina, abans que res a les mares de fills que morien combatent en guerra, o assassinats.

Carme Soler

Il·lustradora i pintora de projecció internacional

Va nèixer a Barcelona al 1944
Estudia pintura a l’Escola Massana de Barcelona. Edita el seu primer llibre el 1968, i des d’aleshores ha il·lustrat més de 700 títols entre àlbums i llibres de text.

En paraules de la poetessa Jocelyn Tholoniat, "la Carme és una gran dona: dolça, alegre, a vegades trista, fràgil i forta alhora, sensible i compromesa amb els problemes de la gent, dels infants i dels grans; enfadada amb els depredadors del planeta, l'horror de les guerres i les injustícies. I tots aquests sentiments, després de sortir-li del cor, li surten pels dits, sobre el paper o la tela, i fan que el cor de qui contempli els seus dibuixos bategui una mica més fort. És una gran artista, sense trampes". 

Els seus llibres han tractat temàtiques molt diverses, per a diferents grups d’edat, explorant sempre noves tècniques i estils. La seva obra segueix la rica tradició catalana d’il·lustració, creant escola en noves generacions d’artistes. També fa treballs de cartellisme, animació, escenografia, dramatúrgia i direcció de teatre.

 

 

Des del 1992 compagina la seva activitat amb la pintura, on destaquen els seus retrats d’infants, Nens del mar i Nens de la guerra. El 2004, l’Ajuntament de Barcelona li encarrega un mural per la pau “Ibtihal”, per al Fòrum de les Cultures 2004.

 

Propera exosició al centre cultural Uniim, a Terrassa del 20 de gener al 13 de març del 2011

Horari: De dilluns a divendres, de 9 a 14 i de 16 a 21h. 

Dissabtes, diumenges i festius, de 12 a 14 i de 18 a 21h

Lloc: Centre Cultural Unnim, Rambla d'Ègara, 340.

Organitza: Centre Cultural Unnim

Preu: Entrada gratuïta

 Per més informació de la il.lustraddora: http://www.carmesolevendrell.com/