jueves, 28 de octubre de 2010

ANA MENDIETA

 

Ana Mendieta va tenir una carrera artística curta (1948-1985), però molt productiva i intensa que consisteix en  performans, body art, vídeos, fotografies, dibuixos, instal·lacions y escultures.
 




Va neixer a l’Habana, Cuba, l’any 1948.
Al 1961, Anna i la seva germana gran van arribar als Estats Units, sense els seus pares, com part de la Operation Peter Pan, un programa de l’església Catòlica dels estats units que va traslladar a milers de nens i nenes cubans als Estats Units, com un esforç per “salvar” els nens del regim anti/catòlic de Castro.

Als Estats Units, Ana Mendieta va viure amb una família adoptiva i no va tornar amb els seus pares durant molts anys. Aquesta  experiència va ser dolorosa i va marcar la seva formació i la seva obra.
Gran part del seu treball expressa el dolor i la ruptura del desplaçament cultural, i ressona amb metàfores viscerals de la mort, el renaixement i la transformació espiritual. Una figura seminal en la pràctica artística feminista de la dècada de 1970.

Mendieta escriu: "He estat duent a terme un diàleg entre el paisatge i el cos femení (basat en la meva pròpia silueta) ... estic aclaparada per la sensació d'haver estat llançada des del ventre (la natura) A través de la meva terra / cos.... puc convertir-me  en una extensió de la natura i la natura es converteix en una extensió del meu cos ... "

 

Com artista, Ana Mendieta es va atrevir a expressar-se de maneres no convencionals. En una de les seves series, Body Tracks, que va ser documentada en vídeo va ficar les mans en una barreja de sang d’animals i pintura i va arrossegar les mans per la paret.
La seva fascinació amb la sang va marcar alguna de les seves obres principals, Va percebre la sang com algú  poderós. Algunes de les seves obres incorporen la sang quan es refereix a violacions comeses contra dones. 
 



Un altre element significant de l’obra d’Ana Mendieta és la manera en que va incorporar el seu cos a la naturalesa (land art o earthworks). En diferents obres apareix despullada, unint el seu cos amb la terra, invocant imatges d’una deessa i barrejant elements rituals africans afrocubans, meso americans i d’antigues cultures d’Asia i Europa.







Al 1985, amb trenta sis anys, Ana Mendieta va morir al caure des de la finestra del seu apartament, a Roma. La seva parella, l’escultor Carl André va ser sospitós i jutjat per haver-la empentat. Les dificultats de les proves van deixar absolt a l’escultor i es va concloure que va ser un suïcidi (alguns continuen dient que va ser violència de gènere).

viernes, 22 de octubre de 2010

KIKI SMITH

Kiki Smith va néixer a Nuremberg el 1954, envoltada d'un ambient artístic: la seva mare era cantant d'òpera, i el seu pare, l'artista Tony Smith. La seva obra es caracteritza per una constant reflexió sobre l'existència humana i sobre la vida i la mort. Els seus dibuixos del cos humà, alhora traumàtics i poètics, li van donar el reconeixement internacional a finals dels anys vuitanta passats.



En un article fet per Jaume Oliveras en el 2009 comentava : En la historiografia de l'art recent, Kiki Smith se l'encasella en l'àmbit del feminisme. Es diu d'ella que pertany a la segona generació d'artistes que, sota aquesta militància, apareixen els 70. El treball que feia aquella generació tractava sobre el cos femení en una clau eminentment política. Posteriorment, la reflexió feminista va seguir altres orientacions, però la d'aquell grup va aprofundir sobre la identitat de la dona amb l'objectiu de minar la representació eròtica tradicional construïda des de la mirada masculina. En aquest sentit, el cos de la dona s'expressa, per a aquestes artistes, com a una metàfora de les pressions i problemàtiques socials mal dissimulades.

Ara bé, ara com ara, quan a Kiki Smith se li pregunta pel feminisme se sorprèn i replica que, encara que l'activisme va ser molt important en la seva formació, la seva obra no busca una interpretació ideològica, sinó una lectura, diguem, més oberta. 

La Fundació Joan Miró va presentar al 2009 Her memory


Una exposició de Kiki Smith, organitzada en col•laboració amb el Museum Haus Esters de Krefeld i la Kunsthalle de Nuremberg,



 
Es va presentar llavors una instal•lació a on Kiki Smith proposava una reflexió sobre el cicle vital de la dona, des del naixement a la mort, que es pot correspondre amb el cicle creatiu: el camí de formació, les fonts d'inspiració, l'èxit i el final del recorregut.



Article interessant al PAIS : Fragils instants de vida


miércoles, 20 de octubre de 2010

FRANCESCA WOODMAN


Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), artista americana, fotògrafa molt interessant. Ha esdevingut una llegenda de la fotografia després de la seva mort prematura als 22 anys. Se li ha volgut atribuir un clar lligam amb el  feminisme més ortodox. És autora d’unes fotografies molt subversives.


 
La seva obra consisteix, majoritàriament, en retrats de dones en blanc i negra, sent ella mateixa molt sovint la model. El cos és un dels temes centrals de la seva fotografia , les figures humanes apareixen borroses, perdudes en l‘ombra, semblen formar part dels espais invedits pel deteriorament.











El col.lectiu d'antiartistes comenta en el seu bloc

una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma. Observant la seva obra, l'enigma de la seva mort és indiferenciable de l'enigma de la seva vida, i el seu talent ens commou amb la sensació trèmula de les revelacions autèntiques, aquelles que no ens són donades de forma diàfana sinó que, pel contrari, semblen ocultar-se permanentment en una regió molt pròxima a la nostra percepció i, desafortunadament, sempre fora exactament d'aquest límit.



 

Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries, una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.

En una carta a finals del 1980, escrita al seu amic de l'escola, Sloan Rankin, li diu: “La meva vida en aquest punt  es com un sediment molt vell de café i preferiria morir jove deixant diverses realitzacions.... en canvi d'anar esborrant atropelladament  totes aquestes coses delicades…”.



Article "La artista que desnudo su vida"