Camille Claudel ( 1864-1943)
Filla d'una família petit burgesa, des de molt jove va mostrar gran facilitat per crear formes amb les seves mans. Treballar i modelar tot tipus de materials. Però el talent natural no va ser suficient i va buscar el mestratge de la tècnica en un taller.
Tot i que la família es va oposar al somni de la filla d'esdevenir artista, el seu germà menor, Paul, escriptor i únic amic, va aconseguir que els seus pares autoritzessin l'entrada de la seva germana en un taller. I que fos ni més ni menys que en el d'Auguste Rodin.
A final del segle XIX, que una noia de 17 anys volgués ser escultora, era escandalós.
Ella va aprendre ràpidament i Rodin li va permetre participar en moltes de les seves grans escultures. Encara que, temorós de la seva personalitat i talent arrasadors, intentava rebaixar el seu protagonisme en l'estudi. Camille va deixar escrita en la seva correspondència de l'època que ell s'aprofitava d' ella, que les obres que presentava com a pròpies eren producte del seu talent menyspreat.
Obsessionada per l'amor, Camille va ser convençuda per Rodin d'avortar quan va quedar embarassada. De nou, li va prometre que anava a abandonar Rose Beuret. Tot va ser mentida de nou i Camille, profundament humiliada, va abandonar a Rodin. L'artista, llavors, es va tancar en el seu propi estudi i va esculpir incansable caps de nens. La major part d'aquestes van ser destrossades immediatament. Els veïns del seu taller la sentien udolar tot el dia. Camille va perdre la seva bellesa i la seva única relació van ser les desenes de gats que vagabundejaven per l'estudi.
Una tarda, tres infermers van tirar la porta a terra i li van col · locar una camisa de força. Per ordre de la seva família, va ser ingressada en un sanatori psiquiàtric pròxim a París. Mai més va tornar a esculpir res. Se li va diagnosticar "una sistemàtica mania persecutòria acompanyada de deliris de grandesa". Al final de la seva vida va recuperar el seny. Ningú la va reclamar.
Només ha estat retrobada i lloada com escultora a partir del 1984, tot i que el 1951 el Museu Rodin de parís li va dedicar amb l’ajuda del seu germà petit Paul, la primera retrospectiva.
Camille va ser una de les més grans artistes de final del segle XIX
Pel que fa al menyspreu i als silencis de Rodin, Camille Claudel escriu:
“ tot això surt del cervell diabòlic de Rodin. Només tenia una idea, quan ell fos mort, jo no pogués ser considerada una artista i no esdevingués més que ell. Alia que jo fos desgraciada, tan si ell era mort com viu. M’avorreixo molt d’aquesta esclavitud”. Amb clarividència, Camille escrivia des del Asil, el drama de tantes dones artistes que volien sortir del paper que la societat els havia designat: “ Se’m retreu ( oh crim espantós) d’haver visc sola…”
Sempre ha estat l’ombra de Rodin i per sort des de fa un temps ja s’ha demostrat la seva gran riquesa artística.
Us recomano la pel.licula: Camille Claudel. 1988, del director Bruno Nuytten
Una escena de la pul.licula: la pasión de Camille Claudel
Me n'alegro de tornar a llegir-te per aquí, després de tants dies de silenci en aquest blog tant interessant, que preserva la memòria de dones que amb el seu treball, tenaç, han contribuït al món de l'art.
ResponderEliminarSovint i malauradament, moltes, menystingudes, envejades, apartades del món, quan l'home les ha viscut com una amenaça que els podia pendre el protagonisme per la seva vàlua.
Important tenir present que no fa pas tant tant, moltes es van voler obrir camí amb convicció i valentía, i massa sovint, van ser tretes d'escenari de les maneres més cruels.
Desconeixia la història i m'agradarà veure la pel·lícula. Gràcies!
Ben retrobada, feia bastant que no tenia novetats teves!
ResponderEliminarI trones amb un personatge certament poderós i una artista molt atractiva. Acabo de llegir Bel-Ami, un bon exponent del realisme social francès de l'època, gràcies al qual tenim bon testimoni de la doble moral imperant en aquells anys, però en els quals, no sense força dramàtiques adversitats, les dones van començar a guanyar presència i influència en la societat.
La pel·lìcula que recomanes és també un excel·lent document, a part d'una bella obra d'art.
Bon dia fanal blau i Eduard, ja tenia ganes de tornar!Teniu raó que he estat absent... a vegades el teu dia a dia fa que hagis de deixar coses que t'agraden, parades. Però crec que ara, amb prou força per tornar a fer florir amb breus pinzellades hitòriques, l'art en forma de dona.
ResponderEliminarEduard, interessant el llibre del que em parles...
Us agradarà la pel.licula.
Bon dilluns!!! Una abraçada i gràcies.
Hola Ester, ben retornada!
ResponderEliminarQuin cru testimoni, mentre llegia l'apunt se'm tensionaven els sentits. No deixa gens bé a Rodin, el que fa l'orgull i els negres fantasmes. Després visionaré el video.
Gràcies preciosa, per cultivar-me, per aquesta interessant aportació malgrat que a Camille li hagués pertocat una vida ben diferent, com tantes vides del gènere femení que han estat maltractades (i tristament segueixen) pel menypreu masculí.
Petonàs!
¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
ResponderEliminaramb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
Feliç any 2012!!