jueves, 23 de diciembre de 2010

Séraphine



Séraphine Louis , algunes vegades citada com Séraphine de Senlis , va néixer  a Assy (Oise) el 3 de setembre de 1864. El seu pare era obrer-segons la partida de naixement-i la seva mare procedia d'una família de camperols. Quan Séraphine tenia a penes un any va morir la seva mare. 

 
El seu pare, que havia tornat a casar-se, va morir sis anys després. Òrfena, vivia amb la seva germana gran. Va començar a treballar com pastora, i a partir de 1881 va treballar com a assistenta en el convent de les Germanes de la Providència, a Clermont (Oise). El 1901 va començar a treballar com a criada en diferents cases de Senlis



Mentre treballava, va començar a pintar a les nits a la llum d'una espelma, sotmesa en un gran aïllament i realitzant un treball considerable. 

El marxant i col.leccionista d'art alemany Wilhelm Uhde amb seu a Senlis, va descobrir el 1912 la seva pintura i li va donar el seu suport. Però es va veure obligat a sortir de França a l'agost de 1914 degut a la  primera guerra mundial, i no va tornar a contactar amb Séraphine fins el 1927, quan la va retrobar en una exposició local a Senlis. La seva ajuda, llavors, va permetre a Séraphine pintar grans llenços de dos metres d'alçada. El 1929, Uhde va organitzar l'exposició Les peintres du Cœur sacré que permet a Séraphine l'accés a una certa millora financera, malbaratada en despeses innecessàries. Tanmateix, des de 1930, Uhde va deixar de comprar les seves pintures a causa de la gran crisi d'aquell moment, el que la va portar a una greu pertorbació.
Séraphine cau en la foscor de la bogeria. El 31 de gener de 1932 es internada per "psicosi crònica"a l'hospital psiquiàtric de Clemont i, des d'aquell moment ja no va practicar mai més el seu art.


























Séraphine utilitzava pintures que es preparava ella mateixa amb productes del camp i, alguna vegada, amb productes barrejats amb pintura a l'oli Ripolin. Posteriorment Wilhelm Uhde li va proporcionar olis i vernís. Pel que fa als pigments i colors, mai no va revelar el seu modus operandi. Resulta bastant extraordinari que la pintura és molt estable i no presenta problemes de conservació. Les seves pintures tenen una textura mate, gairebé encerada. A vegades, la firma està gravada amb un ganivet, revelant una sub-capa de color contrastant. Sembla que signava els seus quadres abans de pintar-los.

A les seves pintures s'observa a la part inferior, una banda o una zona que és clarament diferent a la resta de la imatge: els fruits i les flors floreixen a partir d'aquesta part de la pintura, així com altres elements: herbes, fulles més fosques que la resta de la taula; una invitació a imaginar aquest espai com una mena de zona subterrània, on tot arrela en un mon que està per sota. Aquest principi de la composició es repeteix en molts quadres. 
 



La necessitat irresistible de creació de Séraphine va fer, en paraules de Bertrand Lorquin, conservador del Museu Maillol, una artista devorada per "aquella famosa necessitat interior esmentada per Kandinski"


"...no ens equivoquem sobre la seva pintura, el que Séraphine de Senlis pinta té l'aparença de que és un món estret de flors, fulles i fruits. Aquestes flors, aquestes fulles, aquests fruits són en veritat la imatge de Déu, l'ànima de la França real, símbol de la vida medieval, el geni de la seva catedral amb el repic de campanes, miraculosament s'ha convertit en colors. Això no és pintura rústica decorativa, com els que poden trobar en qualsevol lloc, sinó una obra de poder i fantasia .....


...  no es jutjarà amb equitat aquestes pintures més que considerant a la pastora d'Assy com una germana petita de la pastora de Domrémy, qui, quan la ciutat de Senlis estava inactiva sota el seu meravellós cel, entre els seus carrers tranquils, amb les esglésies desertes, els jardins tancats per parets de color gris, ella somiava el seu somni medievalista, el seu somni de Déu, de França i els seus reis, i en aquest gran silenci convertia en una nova realitat dels sentiments i de creació de les seves visions gòtiques.."
Wilhelm Uhde, 1945







- La pel.lícula Séraphine , del director Martin Provost , premiada amb 7 premis Cèsar per l'Acadèmia francesa de cinema (2009), narra la vida de la pintora Séraphine Louis ( trailer en aquest bloc)
- Llibre: Séraphine, Vircondelet, Alain. Editorial Elba editorial
 

domingo, 21 de noviembre de 2010

FRIDA KHALO

“Se me tomaba por una surrealista. Ello no es correcto. Yo nunca he pintado sueños. Lo que yo he representado era mi realidad”

La gran pintora mexicana Frida Kahlo va tenir una vida segellada pel dolor corporal, i pel dolor anímic, i el va plasmar sobre tela perque les altres persones poguessin gaudir de manera molt i molt inquietant, perd gaudir finalment, d'un cos lacerat per. la malauransa d'un accident i malalties diverses
Segons Eli bartra Muriaa, actualment, Frida Kahlo s'ha tornat un mite. Les feministes dels països desenvolupats van veure en ella un símbol de rebel-lia, pero també un símbol de I'opressió femenina, del sedentarisme obligat i I'a'illament ... i una pintora profundament femenina, que expressa la feminitat, que pinta
" coses de dones"

Tota la vida i tota la pintura de Frida Kahlo, doncs, giren al voltant del cos, del seu cos. I es a partir d'ell que manifestara la seva identitat de dona i la seva identitat nacional.

Frida Kahlo va néixer el 6 de juliol de 1907 a Coyoacan, encara que ella sempre deia haver nascut el 1910, per solidaritat amb l'inici de la revolució mexicana. Va ser la tercera filla del matrimoni de Guillermo Kahlo i Matilde Calderón. 
 
El 1913, als set anys, Frida, va contreure la poliomielitis, que li afectaria a la cama dreta, i ja des de llavors i fins el dia de la seva mort, es va iniciar una sèrie d'esdeveniments vinculats a una vida intensa plena d'avatars i caracteritzada pel dolor i el sofriment, a qui va haver d'enfrontar molt valentament.

" mi pintura lleva con ella el mensaje del dolor"
 
Als 18 anys, pateix un terrible accident, en companyia d'Alejandro Gómez Arias llavors el seu nòvio, quan viatjava en un autobús i aquest és xocat per un tramvia. El resultat li va ocasionar dotze fractures ... trencament de la columna vertebral en tres llocs, així com la clavícula, tres costelles, la cama i el peu dret. Un tub li travessa el maluc fins al sexe produint una triple fractura de la pelvis que li impediria tenir fills. Aquest accident la marcaria per tota la vida

 
 
El quadre La columna rota, 1944, es un dels mes inquietants. Ella
esta amb el tors nu, amb els pits ferms, perfectes, a I'aire, porta una
cotilla i en el lloc de la columna vertebral hi ha una columna dorica de
pedra, trencada en diversos llocs, te claus clavats a tot el cos ... i el
rostre immutable, pero plora profusament.







Aquest accident la va obliga a una llarga convalescència, durant la que va aprendre a pintar, i que segurament va influenciar probablement en la formació del complex món psicològic que reflexen les seves obres

 A I'adolescènncia, Frida Kahlo tenia intencions d'estudiar medicina i I'accident, li ho va impedir. És pot veure aquesta fascinació pel cos humà per dins i per fora, sobre tot pel femeni, en la seva pintura.

“Mi padre tenía desde hacía muchos años una caja de colores al óleo, unos pinceles dentro de una copa vieja y una paleta en un rincón de su tallercito de fotografía. Le gustaba pintar y dibujar paisajes cerca del río en Coyoacán, y a veces copiaba cromos.
Desde niña, como se dice comúnmente, yo le tenía echado el ojo a la caja de colores. No sabría explicar el por qué. Al estar tanto tiempo en cama, enferma, aproveché la ocasión y se la pedí a mi padre. Como un niño, a quien se le quita un juguete para dárselo a un hermano enfermo, me la prestó. Mi mamá mandó hacer con un carpintero un caballete… si así se le puede llamar a un aparato especial que podía acoplarse a la cama donde yo estaba porque el corset de yeso no me dejaba sentar. Así comencé a pintar mi primer cuadro, el retrato de una amiga mía.”



Més tard es va casar amb el muralista mejicà Diego de Rivera. La mare de Frida mai va li va agradar aquest casament, parlava del matrimoni om:" emparejar una paloma con un elefante"
La relació era bastant tempestuosa i ella en patia molt ... com salta a la vista en contemplar la seva obra. Es pot dir que de dues fonts bebia el patiment de Frida Kahlo, de l'home que va estimar per damunt de tot, i del seu cos: de l'amor i de la malaltia.

"Sufrí dos graves accidentes en mi vida... Uno en el cual un tranvía me arrolló y el segundo fue Diego"




No va poder tenir  fills. El seu avortament el va afectar moltíssim,  li va inspirar dos de les seves obres més valorades: Henry Ford Hospital y Frida y el aborto, on la seva simbologia complexa simbolitza es coneix per les explicacions que va fer la pròpia pintora.






Juntament amb Diego de Rivera van participar tant de la vida política com plàstica i van acosneguir convocar a grans artistes i intelectuals 
“Estoy muy intranquila en lo que se refiere a mi pintura, sobre todo porque quiero convertirla en algo útil, pues hasta ahora no he creado con ella más que una sincera expresión de mí misma, lo que está muy lejos de servir al partido. Tengo que luchar con todas mis fuerzas porque lo poco positivo que mi estado corporal me permite hacer, sea también útil a la Revolución, la única verdadera razón para vivir”







Uns quants dels seus autoretrats
“me pinto porque passo mucho tiempo sola y porque soy el motivo que mejor conozco









Frida i Ribera es divorcien i al cap d’un any es tornen a casar. En el contracte matrimonial, Frida imposa per escrit, la condició de no mantenir relacions sexuals amb Diego. 


Rivera no podia suportar els embolics amorosos de Frida amb altres homes, però no tenia inconvenient amb les amants femenines. Frida tenia diferents amigues lesbianes, mai va ocultar la seva bisexualitat. Va utilitza el motiu de la bisexualitat en diferents quadres

 
 Durant el període de separació, Frida presenta una de les seves obres ” Les dues Frides", el desdoblament més notable de la seva personalitat.
Diuen que és un autoretrat constituït de dues personalitats, amb aquest quadre, assimila la crisi matrimonial, a través de la separació entre la Frida en vestit de tehuana, el favorit de Diego, i l'altra Frida, d'arrels europees, la qual va existir abans de la seva trobada amb ell. Els cors de les dues dones estan connectats a l'altre per una vena, la part europea rebutjada de Frida Kahlo que és amenaçada amb perdre tota la seva sang


Els últims anys de la seva vida la seva pintura es va inclinar cap a les natures mortes, on va representar normalment fruits amb símbols polítics com la bandera mexicana clavada en una síndria o la col·locació del colom blanc de la pau entre la fruita.
Va morir a Coyocán el 13 de juliol del 1954. Les seves últimes paraules en el seu diari van ser: "Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar"


Us recomano que mireu la pel.licula: FRIDA ( 2002) pel director Julie taymor. Interpretadors: Salma Hayek (Frida Kahlo), Alfred Molina (Diego Rivera)


martes, 9 de noviembre de 2010

ANNA MARIA MAIOLINO


ANNA MARIA MAIOLINO és una artista multidisciplinària. 
Va néixer a Scalea, Calàbria, l’any 1942, i poc després va emigrar amb la seva família a Veneçuela. Als divuit anys es traslladà al Brasil, on encara viu, tot i que durant les dècades de 1970 i 1980 va residir alguns anys a Nova York i a Buenos Aires.



Aquests desplaçaments geogràfics, sobretot aquells que va viure durant la primera etapa de la seva vida, i l’experiència complexa d’enfrontar-se a contextos culturals, socials i lingüístics aliens, es reflecteixen clarament en el seu treball, on trobem una preocupació constant per la identitat, el llenguatge i la construcció del subjecte, gairebé sempre articulada en relació amb una reflexió sobre el cos.







El seu treball es desenvolupa a través d’una gran varietat de mitjans: poesia, fotografia, vídeo, escultura,  instal·lacions i, sobre tot, el dibuix



L’obra de Maiolino posa de manifest una preocupació pel cos i el llenguatge, entesos com a elements moduladors de la subjectivitat i de la dimensió social de l’individu.



L’artista s’interessa per la relació entre allò que entra al cos i allò que en surt, el que té a fora i el que és a dins, exemplificada en la connexió entre aliment i excrement, o entre pensament i parla

 
    
 



Anna Maiolino desenvolupa el seu treball artístic a partir de dicotomies (dins-fora, positiu-negatiu, absència-presència, etc.), que concep, no obstant això, com a elements intrínsecament relacionats entre els quals s’ha d’establir forçosament un moviment, un trànsit. El conjunt de la seva obra pivota, en certa manera, sobre la idea de la transformació






Actualment es pot veure una exposició d'ella a la Fundació Antoni Tàpies fins el  16 de gener del 2011
Dos articles relacionats amb aquesta exposició: El País i El Periodico

martes, 2 de noviembre de 2010

MARTHA ROSLER


Martha Rosler va néixer a Brooklyn, 1943. Nova York

És una artista de sensibilitat política y compromís social. En especial ha explorat críticament la problemàtica d’urbanisme, de la dona, dels mitjans de comunicació, tot i que la seva reflexió és molt més amplia. 



La seva voluntat és la d’analitzar l’altre costat del discurs políticament correcte, les relacions de cada dia; es a dir, realitzar una espècie de radiografia del poder polític, però també de la seva expressió en la vida quotidiana.
Ha publicat diversos llibres de fotografies, textos i comentaris sobre l'espai públic, que van des dels aeroports i les carreteres a l'habitatge i la manca d'habitatge



Els seus primers treballs en els anys setanta consistien en fotomuntatges molt en la línia de John Heartfield. Rosler introduïa elements dissonants (militars, els desastres de la guerra, etc) en les  representacions de llars dolces extretes dels mitjans de comunicació. Alguna cosa així com si els malsons florissin enmig del somni americà. 

 



Aquest mes d'octubre exposa a la Virreina:
If you lived here still... un projecte d’arxiu de Martha Rosler

jueves, 28 de octubre de 2010

ANA MENDIETA

 

Ana Mendieta va tenir una carrera artística curta (1948-1985), però molt productiva i intensa que consisteix en  performans, body art, vídeos, fotografies, dibuixos, instal·lacions y escultures.
 




Va neixer a l’Habana, Cuba, l’any 1948.
Al 1961, Anna i la seva germana gran van arribar als Estats Units, sense els seus pares, com part de la Operation Peter Pan, un programa de l’església Catòlica dels estats units que va traslladar a milers de nens i nenes cubans als Estats Units, com un esforç per “salvar” els nens del regim anti/catòlic de Castro.

Als Estats Units, Ana Mendieta va viure amb una família adoptiva i no va tornar amb els seus pares durant molts anys. Aquesta  experiència va ser dolorosa i va marcar la seva formació i la seva obra.
Gran part del seu treball expressa el dolor i la ruptura del desplaçament cultural, i ressona amb metàfores viscerals de la mort, el renaixement i la transformació espiritual. Una figura seminal en la pràctica artística feminista de la dècada de 1970.

Mendieta escriu: "He estat duent a terme un diàleg entre el paisatge i el cos femení (basat en la meva pròpia silueta) ... estic aclaparada per la sensació d'haver estat llançada des del ventre (la natura) A través de la meva terra / cos.... puc convertir-me  en una extensió de la natura i la natura es converteix en una extensió del meu cos ... "

 

Com artista, Ana Mendieta es va atrevir a expressar-se de maneres no convencionals. En una de les seves series, Body Tracks, que va ser documentada en vídeo va ficar les mans en una barreja de sang d’animals i pintura i va arrossegar les mans per la paret.
La seva fascinació amb la sang va marcar alguna de les seves obres principals, Va percebre la sang com algú  poderós. Algunes de les seves obres incorporen la sang quan es refereix a violacions comeses contra dones. 
 



Un altre element significant de l’obra d’Ana Mendieta és la manera en que va incorporar el seu cos a la naturalesa (land art o earthworks). En diferents obres apareix despullada, unint el seu cos amb la terra, invocant imatges d’una deessa i barrejant elements rituals africans afrocubans, meso americans i d’antigues cultures d’Asia i Europa.







Al 1985, amb trenta sis anys, Ana Mendieta va morir al caure des de la finestra del seu apartament, a Roma. La seva parella, l’escultor Carl André va ser sospitós i jutjat per haver-la empentat. Les dificultats de les proves van deixar absolt a l’escultor i es va concloure que va ser un suïcidi (alguns continuen dient que va ser violència de gènere).

viernes, 22 de octubre de 2010

KIKI SMITH

Kiki Smith va néixer a Nuremberg el 1954, envoltada d'un ambient artístic: la seva mare era cantant d'òpera, i el seu pare, l'artista Tony Smith. La seva obra es caracteritza per una constant reflexió sobre l'existència humana i sobre la vida i la mort. Els seus dibuixos del cos humà, alhora traumàtics i poètics, li van donar el reconeixement internacional a finals dels anys vuitanta passats.



En un article fet per Jaume Oliveras en el 2009 comentava : En la historiografia de l'art recent, Kiki Smith se l'encasella en l'àmbit del feminisme. Es diu d'ella que pertany a la segona generació d'artistes que, sota aquesta militància, apareixen els 70. El treball que feia aquella generació tractava sobre el cos femení en una clau eminentment política. Posteriorment, la reflexió feminista va seguir altres orientacions, però la d'aquell grup va aprofundir sobre la identitat de la dona amb l'objectiu de minar la representació eròtica tradicional construïda des de la mirada masculina. En aquest sentit, el cos de la dona s'expressa, per a aquestes artistes, com a una metàfora de les pressions i problemàtiques socials mal dissimulades.

Ara bé, ara com ara, quan a Kiki Smith se li pregunta pel feminisme se sorprèn i replica que, encara que l'activisme va ser molt important en la seva formació, la seva obra no busca una interpretació ideològica, sinó una lectura, diguem, més oberta. 

La Fundació Joan Miró va presentar al 2009 Her memory


Una exposició de Kiki Smith, organitzada en col•laboració amb el Museum Haus Esters de Krefeld i la Kunsthalle de Nuremberg,



 
Es va presentar llavors una instal•lació a on Kiki Smith proposava una reflexió sobre el cicle vital de la dona, des del naixement a la mort, que es pot correspondre amb el cicle creatiu: el camí de formació, les fonts d'inspiració, l'èxit i el final del recorregut.



Article interessant al PAIS : Fragils instants de vida


miércoles, 20 de octubre de 2010

FRANCESCA WOODMAN


Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), artista americana, fotògrafa molt interessant. Ha esdevingut una llegenda de la fotografia després de la seva mort prematura als 22 anys. Se li ha volgut atribuir un clar lligam amb el  feminisme més ortodox. És autora d’unes fotografies molt subversives.


 
La seva obra consisteix, majoritàriament, en retrats de dones en blanc i negra, sent ella mateixa molt sovint la model. El cos és un dels temes centrals de la seva fotografia , les figures humanes apareixen borroses, perdudes en l‘ombra, semblen formar part dels espais invedits pel deteriorament.











El col.lectiu d'antiartistes comenta en el seu bloc

una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma. Observant la seva obra, l'enigma de la seva mort és indiferenciable de l'enigma de la seva vida, i el seu talent ens commou amb la sensació trèmula de les revelacions autèntiques, aquelles que no ens són donades de forma diàfana sinó que, pel contrari, semblen ocultar-se permanentment en una regió molt pròxima a la nostra percepció i, desafortunadament, sempre fora exactament d'aquest límit.



 

Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries, una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.

En una carta a finals del 1980, escrita al seu amic de l'escola, Sloan Rankin, li diu: “La meva vida en aquest punt  es com un sediment molt vell de café i preferiria morir jove deixant diverses realitzacions.... en canvi d'anar esborrant atropelladament  totes aquestes coses delicades…”.



Article "La artista que desnudo su vida"