martes, 5 de junio de 2012

Mercè Rodoreda

L’obra plàstica de Mercè Rodoreda constitueix el seu llegat menys conegut.

Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983. Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres catalanes de 1980.

  “Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por”


Mercè Rodoreda s'apropà al camp de la pintura durant un període de temps de la seva vida que anà des dels últims anys que residí a París fins que guanyà el Premi Victor català — l'any 1957 —, moment en el qual decidí dedicar-se únicament a l'escriptura. Durant aquest període, Rodoreda intentà en dues ocasions fer una exposició de les seves pintures, encara que en ambdós casos fou en va. El primer intent fou a la tardor de 1953 a la sala Mirador de París i el segon, a la primavera de 1957, ja a Barcelona. La seva principal influència en l'expressió plàstica fou Pal Klee i en menor mesura Joan Miró, Jean Dubuffet, Vasili Kandinsky o Pablo Picasso



Segons Mercè Ibarz:  “la seva pintura és com la seva literatura: procés espiritual, experimentació ètica i estètica, un conjunt d’imatges obertes de bat a bat que no deixen impertèrrita la nostra mirada, ens toquen” 

L'estil plàstic és molt proper al de la seva obra literària i es caracteritza per la senzillesa. Rodoreda digué que el més senzill és el més difícil d'aconseguir, el més elaborat. Un altre paral·lelisme amb la seva narrativa es presenta en l ’interès de Rodoreda pel moviment que s'entreveurà també en alguns dels seus quadres. Es perfila també un interès per omplir tot el quadre



Es calcula que Rodoreda arribà a pintar 150 quadres dels quals només una vintena estan en possessió de la Fundació Mercè Rodoreda i els altres resten repartits entre particulars perquè es vengueren en una exposició que es féu l'any 1991 a Calldetenes

Mercè Rodoreda utilitzà la pintura com un mitja d'expressió quan no podia expressar-ho a través de la novel·la llarga i vivia un moment molt dur de la seva vida. Fins i tot, reconegué que si no hagués estat per l'expressió plàstica s'hagués tirat el riu Sena, puix que li servia d'un espai d'evasió. Tanmateix, també ho féu per guanyar un diners extres quan se li acabà la feina de modista.


L'excusa era bona per pintar: una malaltia als braços li impedia, deia, escriure. Però amb aquests mateixos braços i en aquesta mateixa època, desembre de 1946, cosia com una condemnada a casa per poder subsistir en la dura postguerra a París, feia també poesia i acabaria pintant i component collages ... El que no podia fer Mercè Rodoreda, després de dues guerres i l'exili, era encarar una novel · la: havia de buscar la forma, la manera de treballar-la, i fins a una disciplina. I aquest sender el va trobar ... pintant.
 "Pintar per poder escriure"

La pintura i els collages de Rodoreda són segurament el seu treball de cuina de laboratori artístics propis, obra personal  del seu món interior.

 


Rodoreda no va fer pintura de cavallet, sinó imatges sorgides a sobre de la taula de casa dels colors estampats primer i a continuació deixats caure sobre paper canson amb que treballava les aiguades i aquarel·les 

 




















Segons Ibarz, va començar a pintar el 1949. Ho farà només amb aquarel.les, aiguades i collages . "No pinta a l'oli perquè és car, no hi ha materials en l'època i és una tècnica més difícil". En l'obra, sempre en paper, no hi ha interiors, ni natura, sinó que predominen les cares (grans, ovalades, com una Lluna, molt semblant al seu rostre en els anys trenta), amb ulls molt grans, "molt oberts, espantats fins i tot ", precisa la comissària. En alguns fons s'intueix la guerra (un collage està fet amb llistes d'alemanys morts a la guerra) i altres cares són tan estilitzats que se'ls crida microbis . I treballa en sèries, i de vegades còpia a artistes, com Miró, o de vegades segueix les seves tècniques, com el traç únic de Klee.



 Per Michaux , Mercè Rodoreda va renovar la relació entre les arts que coneixia des del modernisme català:
“Escric per recórrer-me. Pintar, compondre, escriure: recórrer-me”, havia escrit ell a Passages en aquells anys, el 1950


Segons Ibarz : " De Dubuffet prendria el treball del rostre, de la cara, que Rodoreda fa aflorar sense deturar-se gaire per contra en agonies saturnals sinó pintant revelacions i records a la manera de Klee i els seus àngels.
 



De Kandinski, la recerca de l’emoció a través de la composició de rang musical i figures geomètriques, de Picasso les obres més surrealitzants i de cubisme figuratiu, dels anys 20 i 30.





















De Miró, la composició atenta a tots els detalls del suport, el paper i els colors d’aiguada en el seu cas, els collages com a escultures mironianes, l’atenció a allò mínim, l’arrelament profund en els propis temes i en la pròpia història, el mètode mironià de “treballar com un jardiner”. De Klee, gairebé tot. 

 El resultat és un conjunt d’imatges on sobresurten unes quantes de personalitat i interès plàstic propi.

 Per més informació: